L'òliba ermitana
|
Una òliba que gauitava
pel forat d'un campanar, ningú mai l'havia vista a no ser el vell sagristà. Tot soleta bé vivia sols sortia dins la nit. Un dia vegé una rata que es menjava els ous d'un niu. L'òliba solitària contemplava amb gran neguit, la injustícia i crueltat li dolia a dins del pit. Lòliba, que mai sortia del seu forat recollit, que mai de dia sortia sino tan sols a la nit, de la cual mai murmuraven puix que mai l'havien vist, envestí aquella ratota i l'obrí de fit en fit. ¡Quin animal tan feroç!, digueren tots quan la veren; és maleit i rencorós, tots junts a cor es digueren. Al seu forat s'en tornà aquella òliba ermitana, un forat on sols arriba el vent de la tramuntana. L'animalet meditava a l'ombra del seu forat, ja mai per res que haja nat no he de sortir de ma cambra. La follia d'aquests homes m'hauria pogut matar, sols em va salvar el fer de no poder-me arribar. Jo que mai d'aquí sortia, per un dia haver-ho fet, per sols una gosadia, ja m'haurien ells desfet. |
| Pau Antoni Seguí i Sales |
Camino(s) ascendente(s):
